L’exposició «Art primer. Artistes de la prehistòria»: un viatge de 50.000 anys

Una exposició que tracta l’art del vessant mediterrani de la península Ibèrica i que mostra l’origen de les manifestacions artístiques i els seus protagonistes
Figura 1. Imatge gràfica de l’exposició

Inés Domingo
Comissària, UB/ICREA
Antoni Palomo
Comissari i conservador de col·leccions de prehistòria del MAC
Carme Rovira
Coordinadora d’exposicions del MAC


 «Art primer. Artistes de la prehistòria» és una exposició del MAC-Barcelona que ens permet descobrir la riquesa, els misteris i la bellesa de les primeres obres mestres del geni creatiu humà a la prehistòria i ens endinsa en els debats actuals sobre els seus orígens (fig. 1). L’exposició es va inaugurar el 22 de febrer de 2020 i s’ha prorrogat per poder-la visitar en el format original fins al proper 22 de novembre. Ara per ara és la major producció temporal de la institució; ocupa uns 900 m2, dividits en dues sales de la planta baixa (http://www.macbarcelona.cat/ca/Exposicions/Exposicions-actuals/Art-Primer.-Artistes-de-la-prehistoria).

Al darrere hi ha un gran esforç de documentació, de restauració i de gestió amb restadors nacionals i internacionals que han permès donar forma tangible a un discurs atractiu i enriquidor, sempre informat des de la ciència. Compta amb un repertori excepcional de peces que provenen de museus arqueològics i entitats administratives de dos àmbits geogràfics peninsulars: en el septentrional se situen el Museo Arqueológico de Asturias (Oviedo), l’Arkeologi Museoa (Bilbao), el Museo de Prehistoria y Arqueología de Cantabria (Santander), el Museo de Huesca i el Gordailua Gipuzkoako Ondare Bildumen Zentroa (Irún), i en la façana mediterrània, el MAC mateix (dipòsits de Barcelona i Girona), el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, el Museu Comarcal de Cervera, el Museu de Reus, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà (Montblanc), el Museu de la Valltorta (Tírig, Castelló), el Museu de Belles Arts de Castelló, el Museu de Prehistòria de València, el Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó (Alcoi, Alacant) i el Museo Arqueológico de Alicante (MARQ).

La col·laboració de centres patrimonials de l’altra banda dels Pirineus, com ara el Musée Départamental de l’Ariège, el DRAC Occitanie – Service Régional de l’Archéologie i el Musée National de Prehistoire des Eyzies-de-Tayac,és també molt ressenyable. En clau quantitativa podem dir que aproximadament la meitat de les obres arqueològiques (lítiques, malacològiques, fauna i ceràmica) provenen de fora de Catalunya.

D’altra banda, tampoc no podem oblidar la cessió de mapes per part de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que se sumen a l’ampli repertori històrico-documental del MAC, així com la possibilitat de reproduir imatges i accedir a informació i elements connectats amb les primeres manifestacions artístiques catalanes i franceses, gràcies a la col·laboració de nombroses entitats públiques, com per exemple les integrades en la Ruta de l’Art Rupestre, i l’amabilitat de diversos investigadors.

Els debatuts orígens de l’art

La mostra tracta, com a element central, l’art del vessant mediterrani de la península Ibèrica, però ha volgut anar més enllà per tal d’analitzar l’art prehistòric des d’una perspectiva més àmplia: la dels seus orígens i la dels protagonistes. La proposta parteix, així, de tres asseveracions bàsiques: l’art és una manifestació essencialment humana; permet comunicar coneixements vinculats al món natural, al cultural i al simbòlic, i amb aquesta finalitat utilitza diverses estratègies al llarg del temps.

Els objectius principals d’aquesta iniciativa del MAC es sintetitzen de la manera següent: contribuir a la difusió del patrimoni rupestre del territori català i, per extensió, de la façana mediterrània; posar en valor les col·leccions pròpies del fons arqueològic del Museu, tot relacionant-les amb les d’institucions diverses, i molt especialment, donar a conèixer l’extraordinari fons documental propi vinculat (fotografies, reproduccions i calcs), el qual fins ara havia tingut una presència pública molt restringida.

Es vol donar resposta a preguntes bàsiques que pot plantejar-se qualsevol ciutadà amb sensibilitat, independentment de l’edat o formació acadèmica que tingui: què és art?, qui eren els primers artistes?, quan apareix l’art?, on?, per què es fa art ja a la prehistòria?, quina part ens n’ha arribat?, com s’investiga?, per què hem de conservar les pintures i gravats rupestres?, on podem visitar i apreciar directament aquest llegat?

Totes aquestes qüestions van trobant resposta al llarg de diversos àmbits temàtics, estructurats en dos espais diferenciats. La primera sala es dedica a conèixer els orígens, els trets generals de la producció i les formes de vida dels seus autors en les primeres etapes. Aquesta aproximació s’aborda d’una manera dual: en primer lloc, els inicis, és a dir, en el paleolític, i posteriorment fins al neolític, amb un zoom dedicat a les manifestacions llevantines.

El discurs s’inicia amb el debat dels Orígens de l’art i el paper dels neandertals en l’ús d’elements simbòlics de guarniment personal i les primeres manifestacions rupestres, unes troballes que es comparen amb les dels humans anatòmicament moderns, és a dir, nosaltres, i algunes d’elles resulten d’una antiguitat sorprenent. Per il·lustrar-ho es compta amb peces originals, una escenografia que mostra una figura d’una dona de neandertal i diversos recursos gràfics (fig.2).

Figura 2. Dona de neandertal
Figura 2. Dona de neandertal

El segon espai de l’exposició s’anomena L’art paleolític, l’art dels animals. L’inaugura un gran audiovisual dedicat als grans conjunts en cova del paleolític europeu i continuació, i es centra exclusivament en les manifestacions mobles de la zona francocantàbrica. Aquest espai permet introduir-nos en les formes de vida del paleolític d’entre el 36.000 i l’11.700 abans d’ara i en el seu context ambiental, amb estadis realment freds, un marc on es desenvolupa un ric ventall d’exemples que superen el denominat «art de les cavernes» instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu, i que inclouria manifestacions musicals, de dansa i un nombrós art moble fet sobre una gran varietat de suports.

També es tracten aquí les tècniques emprades pels artistes paleolítics, l’escassa presència de la figura humana i, finalment, el contrast amb l’expressió de l’art paleolític a la Mediterrània, prou diferent dels cèlebres conjunts francesos i cantàbrics, com ara Lascaux o Altamira. Tenim, així, l’oportunitat de conèixer peces de primera categoria del País Basc, com el collaret i el gran penjoll que evoca una figura femenina de la cova de Praileaitz (Guipúscoa) i, d’altra banda, les manifestacions mobles sobre pedra i os del País Valencià i de Catalunya amb elements provinents dels jaciments de l’Hort de la Boquera (Margalef del Montsant), amb un insòlit gravat que captura la interacció entre humans i aus, la magnífica cérvola de Sant Gregori (Falset) (fig. 3) o la plaqueta gravada del Molí del Salt (Vimbodí), interpretada com un grup de cabanes. De fet, és una ocasió única de poder veure reunida, en un mateix lloc, una selecció de l’art paleolític català més significatiu, però les mostres d’altres àrees són igualment excepcionals. Entre els objectes més singulars podem destacar l’espàtula amb forma de peix de la cova del Pendo (fig. 4) o el cap de cabra retallat sobre os de la cova de la Garma (Cantàbria), el baixrelleu amb siluetes femenines de la Roche de Lalinde i l’os gravat amb una figura humana de la Madeleine, o el grup de plaquetes figurades de la cova del Parpalló (Gandia). La làmpada de pedra de Solvieux (França) (fig.5) ens mostra els sistemes d’il·luminació emprats per aquests remots artistes, que s’endinsaven en profundes cavitats per deixar la seva obra.

Per contextualitzar les evidències materials s’han creat dues animacions projectades en gran format que recreen una escena de cacera d’un bisó amb la tècnica del propulsor i la vida quotidiana a l’interior d’una cova. Es completen amb altres vídeos que reprodueixen el procés experimental seguit per elaborar un taumatrop (un enginyós giny prehistòric capaç de reproduir un animal en moviment) i la representació a carbó d’un bisó, és a dir, amb els mateixos materials i tècniques que s’utilitzaven durant el paleolític superior.

El tercer espai es focalitza plenament en L’art llevantí, l’art de les persones, que va aparèixer ja en un context ambiental més càlid propiciat per la retirada dels gels glacials fa uns 11.700 anys. Llavors es perd el rastre de l’art figuratiu característic del paleolític i només es documenten petites mostres mobles amb temes geomètrics fetes per les darreres comunitats caçadores i recol·lectores. El neolític comportarà noves tradicions artístiques: l’esquemàtica i la macroesquemàtica. En canvi, l’adveniment de l’art llevantí i el naixement del narratiu, protagonista d’aquest àmbit de l’exposició, és de més difícil adscripció cronològica. Segons alguns especialistes, va ser concebut pels darrers caçadors-recol·lectors postglacials i per a d’altres, en canvi, és neolític. En qualsevol cas, introdueix un gir sense precedents en la història de l’art a Europa, ja que per primera vegada es representen escenes com ara les que evidencien tàctiques de cacera, batalles, la recol·lecció de la mel, ajusticiaments o la maternitat, sempre plenes de dinamisme i on els humans són els protagonistes.

S’hi expressa amb gran detall la fauna caçada i els elements que duien els humans: vestits, tocats, armes, eines, ornaments; tot això avui ho trobem dispers per balmes i penya-segats del paisatge mediterrani, vertebrat per eixos fluvials que a la prehistòria actuaven com a veritables nexes de connexió. Per la seva ubicació a l’aire lliure, la llum del foc ja no era imprescindible en la seva gènesi quan es freqüentaven aquests indrets per narrar històries, llegendes o tradicions, a diferència del paleolític, en què es triaven les cavernes com a àmbit d’expressió.

Les pintures llevantines són generalment monocromes (negres, vermelles i blanques) i fetes amb pinzells, mentre que els gravats romanen, ara per ara, testimonials. Entre els materials exposats en aquest àmbit trobem peces tan singulars com les peces amb representacions geomètriques de la Cueva de Cocina o de la cova de Mas d’Azil, o el cèlebre i únic recipient ceràmic de la cova de l’Or de Beniarrés, que representa un personatge amb els braços alçats que ha donat peu que rebés el nom del «vas de l’orant». A més, aquest espai ens proporciona una oportunitat extraordinària de veure les úniques quatre pintures llevantines conservades en una institució pública. Ens referim als tres cérvols de la Roca dels Moros de Calapatà (Cretas, Terol) i al famós arquer de la Valltorta, que originalment formava part de la cacera de la cova dels Cavalls de Tírig (Castelló) (fig. 6).

Ben a prop seu, dues animacions projectades en gran format recreen l’escena d’una cacera de cérvol amb arc d’una part i d’altra, un grup pintant en un abric i dos vídeos reprodueixen el procés experimental d’elaboració d’una ceràmica (una tecnologia innovadora introduïda durant el neolític) i el d’una pintura a l’estil llevantí. Per complementar-ho, al llarg del mateix àmbit trobem audiovisuals amb alguns dels motius llevantins més representats i els paisatges típics on es localitzen aquestes manifestacions artístiques.

La segona part de l’exposició, a l’altra gran sala d’exposicions del Museu, es centra en la història de la recerca i de la divulgació, i està enfocada a la sensibilització social i a la necessitat de preservar aquest llegat. El discurs es recolza en l’extraordinària col·lecció d’obra gràfica del MAC per repassar el camí de més de cent anys que han recorregut els arqueòlegs i documentalistes que varen traspassar al paper les obres que no podien extreure’s del seu entorn natural. Aquest espai denominat L’art de documentar l’art ens il·lustra els esforços d’arqueòlegs especialistes i dibuixants per recollir aquelles obres mestres de la prehistòria en dues dimensions i estudiar-les amb un motiu fonamental: la difusió internacional a través de publicacions científiques (fig. 7).

Figura 7. Sala de l'exposició
Figura 7. Sala de l’exposició

Entre els treballs conservats al MAC d’investigadors i artistes remarcables, destaquen els de Henri Breuil, el precursor de la representació gràfica de les pintures prehistòriques, així com els realitzats per l’Institut d’Estudis Catalans al barranc de la Valltorta de mans de Joan Vila i Pujol (que formava part de l’equip d’Agustí Duran i Sanpere, Maties Pallarès i Josep Colominas). La documentació generada després de la Guerra Civil espanyola també és abundant i de gran interès. Cal destacar-ne la promoguda per Martín Almagro i realitzada pels dibuixants Francisco Benítez Mellado i Josep Tersol. De l’etapa més recent, el MAC conserva una àmplia obra corresponent a diversos jaciments, realitzada sota la direcció d’Eduard Ripoll pel dibuixant Antoni Bregante.

Arqueòlegs com Agustí Duran i Sanpere, Maties Pallarès i Josep Colominas varen competir per obtenir les primícies de la recerca sobre el terreny, com ara al barranc de la Valltorta. De fet, l’any 1917 allí varen coincidir els equips de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas amb els mateixos objectius: documentar i publicar les noves troballes. Fou llavors quan els integrants de l’IEC varen arreplegar materials arqueològics que es conserven al MAC-Barcelona i una tria dels quals es presenta ara, per primera vegada públicament, juntament amb planimetries d’aquells pioners.

El registre gràfic que va començar amb tècniques de dibuix tradicionals com el llapis, el plomí o el pinzell ha patit una evolució fulgurant en els darrers anys, en què s’han aplicat tota mena de recursos digitals per tractar i interpretar les imatges. La progressió ha millorat el coneixement de les obres de manera substancial. I gràcies a la comparació de documents antics i recents s’ha pogut constatar que molts jaciments han patit degradació tant per motius naturals i pel pas del temps, com per accions antròpiques no desitjades.

L’exposició presenta, doncs, els agents més rellevants d’aquestes recerques conservades al MAC i en quin context històric i acadèmic han treballat, per culminar amb un exemple de com les tecnologies digitals actuals –que el MAC ha incorporat plenament a les seves seus– ens permeten afegir una nova dimensió a la manera de reproduir l’art rupestre: la tercera dimensió o dimensió espacial. Per il·lustrar-ho, un audiovisual en format 3D apropa el visitant de forma més realista al que, sense cap mena de dubte, és el jaciment més cèlebre del territori català, la Roca dels Moros del Cogul. Aquesta visita virtual al jaciment exemplifica clarament l’evolució en la manera de portar un patrimoni mil·lenari a la societat. El públic aprecia, en 360º i amb tot detall, la riquesa de les figures del conjunt i com s’adapten a les característiques del seu suport rocallós.

El circuït acaba amb un espai dedicat a la posada en valor del ric patrimoni que va ser inclòs a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1998 i que ha donat peu a xarxes de turisme cultural com la Ruta de l’Art Rupestre. D’aquesta manera, el Museu convida el visitant a continuar la visita, sortint de les seves instal·lacions, per visitar en directe aquestes obres d’art arreu del nostre territori.

Més enllà de l’exposició

Dues publicacions, un magazín i un llibre-catàleg, tenen la intenció d’acompanyar i completar el discurs d’«Art Primer», amb un marcat caràcter divulgatiu i la incorporació d’abundants il·lustracions, atesa la naturalesa visual del tema abordat.

El magazín recull amb precisió el desenvolupament museogràfic de l’exposició i els seus textos. El catàleg, amb 229 pàgines en català i les respectives traduccions al castellà i l’anglès, compta amb presentacions de caràcter institucional, dos articles extensos, altres set breus treballs sobre temes, peces o jaciments destacables, i una selecció de peces arqueològiques i de reproduccions d’art rupestre.

El primer article, escrit per Inés Domingo, sintetitza l’evolució de l’art prehistòric i els temes clau de la mostra. Un segon treball, de João Zilhão, aborda l’actualitat sobre l’origen de l’art prehistòric i la debatuda autoria neandertal de les evidències rupestres més antigues. A continuació, una sèrie d’aportacions més breus d’especialistes destaquen la singularitat de determinats jaciments de l’àmbit mediterrani, com ara la cova de Parpalló (redactat per Valentín Villaverde), l’Hort de la Boquera (per Pilar García-Argüelles, Jordi Nadal, Josep Maria Fullola i Inés Domingo), el Molí del Salt (per Manuel Vaquero, Marcos García i Susana Alonso) i la cova dels Moros del Cogul (per Ramón Viñas). Finalment, el altres tres textos introdueixen altres temes transversals en l’estudi de l’art prehistòric: el paper de la dona (per Margarita Sánchez), la protecció, conservació i difusió de l’art prehistòric a Catalunya (per Maite Miró) i l’historiogràfic (per Àngels Casanovas). El catàleg de peces, realitzat per Inés Domingo i Antoni Palomo, ens apropa a les peces més destacades.

L’exposició té també un vessant virtual que es complementa amb el presencial pel que fa a les activitats educatives i socialitzadores: tallers per a grups escolars i famílies a l’espai denominat Arqueolab, visites comentades, un curs per a estudiants universitaris (seminari Art rupestre i experimentació) (fig. 8) o les xerrades a Instagram iniciades durant la fase del confinament per la pandèmia de la COVID-19, així com una versió digital de l’exposició que ben aviat serà accessible des del web del Museu i que permetrà universalitzar l’accés als seus continguts i a la seva plasmació museogràfica.

Figura 8. Seminari Art rupestre i experimentació
Figura 8. Seminari Art rupestre i experimentació

ROVIRA, C., DOMINGO, I., PALOMO, A. 2019. Art primer. Artistes de la prehistòria. Un projecte d’exposició i divulgació integral del Museu d’Arqueologia de Catalunya,  I Jornades Internacionals d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica 53-60, Montblanc 2019

DOMINGO, I., PALOMO, A. (ed). 2020. Art primer. Artistes de la prehistòria, Museu d’Arqueologia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 229 pàg.